BONES PRÀCTIQUES AMBIENTALS EN JARDINERIA

Ací vos deixe alguns consells per tenir cura del medi ambient, mitjançant la realització de pràctiques ambientals adecuades:

• Ús eficient de l’aigua:  Tancar bé les aixetes després del seu ús i quan l’aigua no sigui imprescindible i alertar al responsable si s’observa un mal funcionament, regar a primera hora del matí durant l’hivern per evitar congelacions a hores nocturnes, la resta de l’any, fer-ho a primera hora del matí o al vespre, d’aquesta manera s’evitarà l’evaporació excessiva de l’aigua, escollir espècies amb baix consum d’aigua i agrupar-les segons el seu consum, evitar grans extensions de gespa pel seu elevat consum d’aigua. 
• Eficiència energètica :  Utilitzar maquinària de baix consum d’energia i realitzar-ne un bon manteniment, apagar la maquinària en finalitzar la jornada laboral o quan es prevegin llargues interrupcions.
• Fitosanitaris: Fixar-se bé en la fitxa de seguretat de cada producte i atendre a les recomanacions, indicacions i dosis, escollir fertilitzants ecològics i biodegradables, no abocar, tirar ni abandonar de manera descontrolada els residus perillosos, no abusar dels fertilitzants, ja que això provoca una brotada molt tendra i es creen plantes propenses a patir plagues de pugons o àcars. 
• Gestió del sòl :  Estudiar les característiques edàfiques, evitar la compactació del sòl amb l’ús de maquinària, recordar que una terra llaurada en excés s’erosiona més fàcilment. 
• Gestió de residus: Aplicar el codi de conducta de les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar, separar les restes de podes i segues per a la producció de compost orgànic, evitar l’ús de productes químics que siguin perjudicials per al medi ambient, separar els residus i dipositar-los al contenidor corresponent. 
• Transport: Optar per l’ús del transport públic sempre que sigui possible, potenciar la bicicleta per anar a la feina en distàncies intermèdies i per a distàncies inferiors anar a peu.

RISCOS LABORALS EN JARDINERIA

Per aconseguir unes bones condicions de treball s’han d’eliminar o minimitzar els riscos propis de l’activitat laboral. 

Hi ha condicions de treball que són comunes a tots els treballs; per això es parla de risc comú. També hi ha el risc específic, però, que és el propi de cada professió. Cal conèixer els principals riscos laborals i les mesures preventives del sector de la jardineria per prevenir els possibles accidents i les malalties professionals.

Un factor de risc és qualsevol objecte, substància o característica de l’organització que contribueixi a provocar un dany en la salut del treballador.

Existeixen diferents maneres de classificar els factors de risc. En el nostre cas utilitzarem una inspirada en el que determina l’ Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT) i considerarem que existeixen 4 grups de factors de risc, que serien els derivats de:

• Les condicions de seguretat: agents materials.
• Les condicions ambientals: els agents físics, els agents químics i els agents biològics.
• La càrrega de treball.
• L’organització del treball.

En aquest document pots obtindre informació sobre el riscos  que poden afectar en les feines de la jardineria: 

Manual de Prevenció de Riscos Laborals en Jardineria

ESPÈCIES VEGETALS INTRODUÏDES INVASORES

La jardineria és considerada una de les principals fonts d’introducció de plantes invasores en el medi natural. Aquest perill no el trobem als parcs i jardins de la ciutat perquè són espais artificials sotmesos a un manteniment constant que permet contro­lar o eliminar les plantes no desitjades.

Els tècnics i gestors de parcs i jardins i el sector de la jardineria en general tenen la responsa­bilitat d’evitar la propagació al medi natural de les espècies que poden representar una amenaça. No és menys important, en aquest sentit, l’acció de les persones que tenen un pati o jardí, o de les que viuen a prop d’un espai d’aquest tipus.

Això no vol dir que totes les espècies introduïdes siguen perjudicials: molts conreus, diverses espècies forestals, ornamentals o fins i tot medicinals han estat difoses arreu del mon sense ocasionar extincions ni efectes negatius sobre la natura.

Però algunes, amb la capacitat d’incrementar massivament les seves poblacions, tenen impactes catastròfics sobre la biodiversitat: son les denominades Espècies Introduïdes Invasores, EII. La difusió d’aquestes plantes s’ha de controlar, cal gestionar i reduir les seves poblacions quan és factible, i corregir els impactes que han generat.

En la pàgina dels vídeos podràs ampliar la teua informació sobre les  Espècies Vegetals Introduïdes Invasores.

LABORS DE PREPARACIÓ DEL TERRENY

A continuació s’indiquen les diferents labors a tenir en compte per a preparar el terreny abans de la implantació d’un jardí:

Eliminació de vegetació:  L’eliminació de vegetació es pot realitzar de manera manual, mecànica o química.

Preparació del terreny:

• Remullat del terreny: Per facilitar el moviment de terres quan es prepara el terreny s’ha de regar la zona un parell de dies per tal de tenir el saó (humitat) adequada.
• Entrecavada i desherbatge: És el treball del sòl a una profunditat d’entre 8-15 cm de fondària final que permet extreure els vegetals amb les seves arrels. Paral·lelament també proporciona un millor airejat en aquesta capa del sòl i facilita l’absorció d’aigua. S’utilitza el xapo o magalló.
• Cavada: La cavada del terreny es pot fer amb mitjans manuals o mecànics. La cavada té com a objectiu remoure el sòl a una profunditat entre 15-35 cm de fondària final. Es realitza per preparar el sòl per a una posterior implantació de vegetació, facilitant el desenvolupament de les noves arrels, millorant l’airejat del terra i l’absorció de l’aigua.
• Esmenes:  Es fan esmenes minerals o orgàniques (les orgàniques han d’estar ben compostades, lliures de males herbes i malalties). Són necessàries per aconseguir un sòl amb les condicions òptimes per al desenvolupament de la vegetació que es vol implantar. Les esmenes es distribueixen de forma homogènia i superficial, utilitzant segons convingui la pala, el xapo o el rascle.
• Rasclonat: Té dues funcions: separar els residus per a eliminar-los del sòl (males herbes, pedres, etc.) i/o anivellar el terreny donant o no pendent.

EINES MANUALS UTILITZADES EN JARDINERIA

En jardineria, podem utilitzar diferents eines manuals i maquinaria en funció dels diferents treballs que  es realitzaran en el jardí.

En aquesta entrada anem a parlar de les eines manuals: 

• Aixada: és una eina utilitzada en la jardineria formada per una peça de ferro acerat, més o menys plana o corbada i de forma variable, amb un mànec de fusta d’uns 80 cm. S’empra per a cavar la terra i moure piles de sorra o ciment entre altres usos.
• Arpellot: Més xicotet que un aixada, que també serveix per a cavar, llevar herbes.
• Xapeta i càvec:  Semblant a l’aixada, però de fulla més estreta, que s’eixampla una mica a la part posterior. Serveix per a cavar, fer solcs, recs, etc.
• Rasclet: Instrument que consisteix en un mànec llarg que per un extrem porta un travesser del qual surten diverses puntes de fusta o de ferro; Serveix per a desterrossar, aplanar o cobrir la llavor. Arreplegar palla, herba.
• Tisora d’esporgar o podadora de tisora és una eina agrícola i jardinera per a esporgar. És una espècie de tisora prou forta per a tallar les branques petites.
• Pala: Eina formada per una làmina rectangular o acabada en punta de ferro adaptada a un mànec acabat en una ansa. Serveix per a recollir o remenar terra, fems, compost, arena.
• Escarificadora: Eina per tallar, netejar i airejar les arrels de la gespa, facilitar l'entrada de l'aigua i adob i revitalitzar la gespa.

Pots ampliar el teu vocabulari relacionat en les eines de la jardineria en el següent enllaç: 

El vocabulari  específic de l'ofici de la  jardineria

ESPÈCIES VEGETALS UTILITZADES EN JARDINERIA

Des del punt de vista de la jardineria, les plantes ornamentals s'agrupen en funció de l'ús paisatgístic i ornamental que desenvolupen en el jardí. A continuació es descriuen les principals espècies d'interés ornamental:

• Coníferes: Formades per arbres amb creixement d'un eix principal indefinidament i d'eixos laterals subordinats a l'eix principal. Un exemple són els pins.
• Arbres: Podem trobar arbres caducifolis (perden la fulla durant alguna època de l'any) com per exemple l'ametller o el lledoner, i arbres perennifolis (mantenen la fulla durant tot l'any en l'arbre), van renovant-les contínuament. Per exemple la carrasca.
• Palmàcies: Són plantes amb aparença d'arbres formades per un tronc en forma de cilindre coronat per una gran roseta de fulles grosses, dividides d'una manera palmada o pinnada. Un exemple és la palmera de Canàries.
• Arbustives: Espècies de mida mitjana entre els arbres i les herbàcies. Hi ha arbusts tant de fulla perenne con de fulla caduca. Un exemple pot ser un roser.
• Herbàcies: Es tracta de plantes que pertanyen a l'estrat arbustiu i que poden ser anuals o vivaces i perennes o caduques. Per exemple l'heura.
• Plantes Enfiladisses: Tenen adaptacions que li permeten subjectar-se amb altres plantes o elements no vegetals. Per exemple una parra.
• Plantes tapissants: Vegetals que cobreixen el sòl formant una cobertura vegetal.Per exemple la Lippia.

XEROJARDINERIA. CONCEPTE I CARACTERÍSTIQUES

Al parlar de xerojardineria ens referirem a un tipus de jardineria on hi ha una optimització  màxima dels recursos disponibles (estalvi d’aigua, estalvi de materials, consum mínim de productes fitosanitaris, etc.).

Els principis bàsics de la xerojardineria són set passos necessaris per implantar aquesta tècnica (segons estableix el National Xeriscape Council):

• Planificació i disseny del jardí: La planificació del jardí tenint en compte les condicions pròpies del lloc: climàtiques i microclimàtiques, topogràfiques, edafològiques; la vegetació establerta, l’ús  que ha de fer-se.
• Anàlisi del sòl: Conéixer les característiques del terreny per poder adaptar l'elecció de les espècies vegetals i el tipus de reg.
• Selecció d'espècies autòctones o de baixos requisits hídrics: Selecció de plantes autòctones perquè estan adaptades a les zones climàtiques de la zona, al tipus de sòl i que han adaptat mecanismes de control de les plagues.
• Limitar les àrees de gespa: Minimitzar l’ús de la gespa i substituir-la per plantes entapissats que permeten ser trepitjades.
• Planificació d’hidrozones i sistemes de reg eficient: Agrupació en hidrozones dels elements vegetals en funció de les seues necessitats de reg (elevat, moderat, baix consum, etc).
• Ús d’encoixinaments o mulching: Protecció del sòl i manteniment de la seua humitat. Poden tenir un origen inorgànic com la terra volcànica i un origen orgànic com és l’escorça de pi.
• Un manteniment adequat: Pràctiques de poda estrictament necessàries, control sostenible de males herbes i plagues.

Més informació en aquest manual sobre Xerojardineria